dimarts, 14 d’octubre de 2014

La generación APP: Cómo los jóvenes gestionan su identidad, su privacidad y su imaginación en el mundo digital

Autors: Howard Gardner i Katie Davis


Com tants d'altres, aquest llibre surt d'una conversa. Una conversa entre tres persones de diferents edats però cadascuna ben significativa pel tema que van tractar. Howard Gardner era de la generació de 1950, així que ha vist el món digital de bastant lluny i es considera "immigrant digital", Kadie Davis, de la del 1980, però va néixer a les Bermudes i posteriorment la seva família es va mudar a viure als EUA, així que va viure la plena inserció al món digital de cop, a primer any de carrera (el 1995) i fa servir les TIC de manera més moderada que la seva germana petita Molly, que ja ha viscut tota la vida envoltada pel món digital i ofereix la versió dels joves d'Estats Units que es consideren avui dia "natius digitals".

La conversa girava sobre com els havien afectat a cadascú les Tecnologies de la Informació i la Comunicació especialment pel què feia a: identitat personal, relacions íntimes i a com exercien la capacitat creativa i imaginativa.

Al veure que la conversa donava molt de sí, van decidir fer estudis detallats amb col·laboradors del Howard.
 - Més de 150 joves entre 11 i 18 anys, joves just acabats de llicenciar,
 - Experts: professors que haguessin estat més de 20 anys treballant amb joves en diferents àmbits de   manera que poguessin haver anat veient l'evolució dels joves pel què feia a les TIC al llarg d'aquests anys (professors, psicòlegs, sociòlegs...).

Recalquen la importància de saber què entenem per "generació" avui dia, partint de les diferents maneres de concebre-la al llarg de la història (sobretot la que comprenem avui dia: àvia-mare-filla), passant per "els canvis més importants del nostre temps", com en la segona meitat del segle passat
fins a la que es comença a tenir ara, que ve marcada per la tecnologia, moment on arriba a la explicació de la "Generació APP" que concep la seva vida com una gran aplicació plena d'altres de petites que formen el seu món.

Al segon capítol fa un seguiment històric del progrés de la tecnologia, començant per parlar de dos crítics culturals del s. XX: Lewis Mumford, que anunciava que "les aplicacions minen la capacitat d'execució humana" mentre que Jacques Ellul, defensava la utilitat de les màquines perquè ens ajudarien a alliberar espai de les feines rutinàries tot racionalitzant-les i sistematitzant-les per tal de tenir més temps a tasques més elaborades.

Després nota que els invents relacionats amb l'educació augmenten de manera exponencial a mesura que ens aproximem a l'actualitat, dient que cadascun d'ells ha revolucionat el món dels què vivien aquell moment històric.

Les bases del seu estudi es basen en experiments que comparen les teories conductista (programes estructurats i exàmens) i constructivista (enigmes que atreuen la curiositat i el guia que acompanya). Els compara amb les diferents aplicacions que hi ha per tot Internet i les divideix en dos tipus, les Aplicacions (APP) que inculquen dependència (APP-Dependents),  i les que capaciten l'usuari (APP-Capacitadores). Però el cas, diuen, és que cadascú accedeix a les parts d'Internet que li interessen més i per tant, també hi ha dos tipus de persones, les que tenen més aviat tendència a acudir a unes o altres.

Partint d'aquesta base, es plantegen dos escenaris possibles pel futur:

+ Els medis digitals poden dur a una era de participació democràtica sense parangó en la història
+ Domini de noves àrees de coneixement i increment de la creativitat.
+ Que tothom tingui accés a la informació a l'instant.

o

- Pot tornar a la gent (com deia Mumford) més superficial i estúpida.
- Provocar un gran aïllament social.
- Provocar una davallada en l'art i la creativitat.


Al capítol 4 parla més a fons de les generacions i de la base sociològica de l'estudi: les 8 crisis vitals, d'Erik Erikson, centrant-se sobretot en la de la joventut, en què l'individu s'ha de crear la Identitat. Parla de com han afectat totes les TIC en la formació de la identitat dels joves de l'època del Howard, la de la Katie i la de la Molly. En treu la conclusió que les apps representen moltes oportunitats, certament, la qüestió és cadascú si vol aprofitar-les o no. Faciliten molt i estalvien riscos sobretot en l'àmbit personal, però "viure" massa a costa de la identitat inventada per internet pot donar lloc a identitats empobrides. A part, també descobreixen que si les generacions ara es basen en la tecnologia, les generacions s'han tornat extremadament més curtes i menys basades en una cronologia regular, a part d'un allargament de l'etapa de la joventut a la que ha anomenat "maduresa emergent".
Sobre el fet que en el món globalitzat per les TIC hi hagi molta més acceptació de la diversitat de cultures, estils de vida i punts de vista en diu que: "no ha vingut acompanyat per una major comprensió de l'origen i conseqüències d'aquestes diferències."

Al cinquè capítol es centra més en les relacions íntimes dels joves en base als estudis fets als joves.
En aquests estudis, es pot observar que l'aparició de les xarxes socials va coincidir amb un decrement important de l'empatia en la joventut. Hi ha un fort sentiment d'aïllament social provocat per les xarxes i la conjuntura sociopolítica que desenvoca en una forta inseguretat en molts adolescents (ja insegurs per l'etapa que viuen) i un prop d'un 30% donava positiu al test de narcisisme que els van passar. També veuen això reflexat en que quasi tots els temes són tractats irònicament, des de regals, passant per la roba, les imatges que es tornen ràpidament "memes" i ja circulen per tota la xarxa... Tot això per no voler mostrar cap faceta vulnerable per no assumir riscos, ja que a Internet, cada fracàs saben que perdura tant com els altres ho vulguin mantenir.

També hi veu un resultat positiu en aquest aspecte, que els joves en gran part fan servir les apps per ampliar i aprofundir les seves relacions, no per a substituir-les, cosa que els dóna més oportunitats de comunicar-se i per tant, més sensació d'intimitat i també reforça la pertinença al grup (encara que això no hagi de ser necessàriament positiu).

Un altre resultat positiu a mitges és la molt més gran acceptació de les diferències dels altres (homosexuals, geeks, gent amb cultures considerades estranyes...) tot i que en contraposició hagin augmentat els actes d'odi cap a aquests col·lectius, cosa que s'explica per la falta d'empatia cap a elles.

Les relacions de parella esporàdiques, molt més freqüents en aquests dies també són una mostra de la vulnerabilitat, per no ser capaços de obrir-se i exposar els sentiments, ja que l'actitud imperant, és la que els fa guanyar el nom de "la generació del m'és igual". Aquesta actitud es dóna per no voler presentar cap faceta vulnerable, però, diu "la vulnerabilitat és indispensable si volem connectar amb els altres de manera honesta i significativa".

És a dir, que les apps serien com dreceres que poden portar a un reforç de seguretat a les relacions personals, fent-les més significatives i profundes  o a un aïllament social que desenvocaria en la progressiva pèrdua d'empatia.

El sisè capítol parla sobre actes i apps que hagin exercit la imaginació dels joves. Parlen de la imaginació perquè és la característica que més es demana als mercats avui dia, creativitat, originalitat, emprenedoria, iniciativa... tot això es treballa a través de l'art.

Parla de moltes plataformes d'Internet a través de les quals els joves creen i comparteixen entre ells noves obres ja siguin composicions musicals, vídeos, il·lustracions... I de si són positives o negatives per a l'autonomia pel fet que totes suposin unes restriccions en l'obra a fer, que es troben en les capacitats de l'app que estiguin utilitzant.

Parla d'un parell de tests que mesurava la capacitat de pensament creatiu o divergent en nens de primària al llarg dels anys. Un (escrit) demostrava un descens en la fluïdesa i l'elaboració, i l'altre, que avaluava el joc simbòlic (denota pensament divergent). Aquest últim mostra que de les 7 dimensions de joc avaluades, la imaginació i la comoditat han augmentat i que l'afecte negatiu havia anat disminuint al llarg del temps.

Veient aquest resultat tan incongruent, el seu estudi es basa en les produccions creatives dels joves dels últims anys (1990-11). El resultat més congruent que troben és que els mestres, professors, directors de campaments d'estiu i directors de teatre estan d'acord que s'està perdent la originalitat, necessiten partir d'alguna cosa per basar-se o imitar. La cultura popular ha entrat en un estadi de barreja de conceptes permanent, reacció sense acció, limitant la creativitat. A més, al no reflexionar tant sobre el que ens envolta no sorgeixen tan fàcilment idees sobre el procés creatiu que puguin inspirar una bona obra nova i original.

A part de la tecnologia, també en culpa el sistema educatiu, que relega les hores de plàstica a optatives o directament a reforçar "assignatures importants" que sí que s'examinen. En canvi, als llocs de treball, el que es reclama és precisament la creativitat que és el que menys es treballa a l'escola i durant tota l'educació obligatòria.

Tot i això, sí que hi ha apps que amplien oportunitats de creació i fins i tot reforcen la creativitat dels usuaris. Tenen 2 característiques principals: suport i col·laboració. El suport ajuda a la feina més difícil, a vegades, de tota creació, començar, mentre que unes altres eines fomenten la col·laboració creativa.


Finalment, al capítol set i conclusiu del llibre, s'intenta respondre a les preguntes del principi. Compara el nostre món amb el seguit de novel·les sobre utopies i distòpies diverses del segle passat i pensa que els autors s'haguessin sentit decepcionats al veure que s'havien complert totes a mitges, sense poder acusar a ningú d'aquest entorn nou en què ens trobem ja que són molts emprenedors per moltes raons diferents qui l'han creat.

Moltes tecnologies diverses implica més comoditat, però també inculquen una visió app del món: la creença de que, hi ha maneres concretes d'aconseguir qualsevol cosa que vulguem aconseguir, mentre tinguem pes apps adequades  i puguem accedir a una "superapp" que ens permeti viure d'una manera concreta.


Tot i així hi ha una gran pressió perquè es formin identitats ràpidament i que siguin ben impressionants i desitjables. A part, la intimitat és més vulnerable, però la capacitat  de definir millor les relacions amb els altres les pot tornar més profundes. La imaginació, a més, també es veu molt potenciada per a la innovació, sempre que les aplicacions s'entenguin com a quelcom sobre el qual construir.

Una de les reflexions que fa a la conclusió és que les problemàtiques que s'associen, de vegades gratuïtament, a la tecnologia també podrien ser causades per factors externs, com la societat anterior, els fets polítics o la situació econòmica actual.

La pregunta que es fa davant el resultat que pugui tenir la revolució digital en la societat és si volem automatitzar les operacions més importants de la vida o si, pel contrari, preferim poder-nos centrar sense obstacles en els temes, preguntes i enigmes més interessants.

Defensa el connectivisme com el millor mètode d'aprenentatge: observant persones que facin sevir pràctiques clau de manera ben elaborada cada dia.

Finalment, fa una predicció pel futur dient que d'aquí a un temps la intimitat seria més superficial i la imaginació anirà directa cap a la resolució de problemes evidents... a no ser que ens desvinculem del corrent que porta la societat per explorar noves vies pròpies.

Acaba amb la pregunta amb què comença el llibre: què és millor per a l'espècie, tolerar les imperfeccions o seguir perseguint la perfecció concreta d'una Bona Vida? Ho respon dient que el que preferiria que responguéssim bé a la pregunta app-dependents /app-capacitats, és a dir, "que tots els humans fóssim capaços de formular-nos les nostres pròpies respostes, les nostres pròpies preguntes i abordar-les a la nostra manera".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada